Avui he plorat. Avui he plorat de
ràbia. D’impotència. Com un nen petit. Avui he plorat per tres alumnes que s’han
quedat sense auxiliar educativa. Avui he plorat en pensar en ells. Patir per
ells. Imaginar que tot allò avançat fins ara, es pot desfer com el sucre dins l’aigua.
Mil preguntes amartellen el meu cap. Mil dubtes. Mil pors.
Què farà n’1 quan es posi nerviós?
Quan no escrigui bé una frase i llanci la taula al terra? Quan s’escapi de
classe perquè li molesta el soroll? Qui estarà al seu costat per tranquil·litzar-lo?
Per escoltar-lo? Per què se senti ajudat? Què farà la mestra quan es llevi les
sabates i es deixi caure al sòl cridant?
Què farà en 2 quan se senti
angoixat? Quan necessiti sortir de classe? O quan al pati jugui sol? Què farà
la mestra quan comenci a plorar sense saber el perquè?
Què farà en 3 quan no pugui
menjar-se l’entrepà? O quan llanci objectes del racó de cuina per l’aire? Què
farà la mestra quan en 3 vagi al bany i vegi que han passat 5 minuts i no ha
tornat? Deixarà l’aula sola per anar a cercar-lo?
 |
| Foto Sofia Carvalho |
Avui he plorat. Avui he plorat d’emoció
en imaginar els companys/es de classe d’aquests tres nenes, perquè són els que
més els entenen. He plorat en pensar que són els que més a prop estan del
concepte d’inclusió. Perquè la viuen. La senten. I amb una petita reflexió són
un exemple per tothom. Són capaços de tranquil·litzar, d’escoltar, de calmar,
de comprendre, de valorar, d’animar i d’actuar.
Avui he plorat. De frustració.
Perquè he vist com n’1, en 2 i en 3, eren, per l’administració, això: números. Números sense rostre. Perquè he vist com hom negava la intenció de dir una cosa que a
continuació deia. Perquè he vist com un diàleg no és tal quan hom ve a parlar
sobre fets que estan decidits abans d’entrar a la reunió. I que els noms d’aquestes
víctimes es mescla amb números, amb comparacions, amb la globalitat d’altres
fets, com si això fes de les víctimes menys víctimes. Digueu-li a 1 que no
tindrà ajuda perquè no hi ha pressupost. Digueu-li a 2 que no tindrà referent
perquè no té suficients punts. Digueu-li a 3 que ningú el calmarà perquè a l’escola
tenim el que “ens toca”.
Avui he plorat perquè m’han dit
que tal vegada els horaris no estan ben fets. O que no ens sabem organitzar. O
que no hem emplenat bé els informes. Que, al cap i a la fi, el centre és el
culpable. Com si fóssim nosaltres els que els hem llevat l’ajuda.
I les llàgrimes han arribat a la
meua boca, amargues com la fel. M’han fet prémer les dents. I aquest gest m’ha
fet comprendre. Comprendre que avui he plorat. Molt. Però que aquest plor m’ha
regat. Com a un arbust sec. Com a una planta, m’ha alimentat. M’ha alimentat
per saber que ni 1, ni 2, ni 3 mereixen que ningú parli d’ells sense veure’ls
dins de l’aula. M’ha proporcionat energia per seguir caminant pel carrerany de
la reivindicació d’una vertadera escola inclusiva. M’ha omplert de força per pugnar
contra les injustícies de la homogeneïtzació. M’ha nodrit d’empatia per poder lluitar
per aquest nens com si fossin fills meus. I m’ha sadollat d’impuls per dir-li a
l’administració que NO.
Que ningú ho dubti. NO. No
aturarem. Com no ho hem fet des de fa anys. Les forces ballaran. Hi haurà dies minvants.
Altres, potents. Però no s’ha de desdenyar la força d’una gota d’aigua. És
capaç de foradar fins la roca més dura. Avui he plorat. I aquestes llàgrimes
van per vosaltres tres. Perquè ningú us ha de dir quins són els vostres drets.
Quanta rao.
ResponEliminaQuants dies vuits, quants dies plorant perque et diuen que el teu fill no encaixa a l'escola que has de pagar i tot i pagant no hi ha vetlladora per el teu fill
Quants dies sencers plorant
Quantes nits en vetlla
I el.meu fill sense entendre el perque
Deu Meu quanta pena
Quans dies plorant mes he de pasar
ResponEliminaEsterem amb tu, perquè quan afectam els alumnes amb més necesitats i els negam l'ajuda dels mes necesitats tota la terra es deshumanitza. Gracies perque les teves llàgrimes cauen sobre la injusticia i germina l'esperança.
ResponEliminaMhas fet escarrufar . Una abraçada, estic amb tu amb el que dius. Gràcies per la valentia
ResponEliminaEs cert, no es pot retallar en els nens d'avui que seran els aduts del demà. I perquè els nens uns, dosos i tresos, no només no estan atesos a l'escola, sinó també estan super deficientment atesos a la salut pública. Em sento desamparada amb aquest sistema que s'està IMPOSANT, em sento frusustrada i trista.
ResponEliminaGràcies de debó a la gent com tu. A les mestres i els mestres que vetllen pels nostres fills. A mi també m'has fet plorar! I sí, jo també estic farta d'aquesta "educació".
ResponEliminaSeguirem lluitant perquè els nostres fills tinguin els mateixos drets que la resta de persones. Gràcies a persones com tu per lluitar amb nosaltres per una escola inclusiva.
ResponEliminaQue n,es de cert , no poden dir res sino estan a l,aula, i si realment fa pena que passi aixo , molta pena
ResponEliminaUuupppss, cuanta razón tienes!
ResponEliminaA mí también me has hecho llorar con tu escrito, no se debería permitir, que ningún alumno sea cual sea la necesidad, se le margine, por falta de ayudas, recursos....., se va demasiado dinero en muchas cosas, menos necesarias, como muchos políticos floreros, muchos asesores de paja......, y pocos recursos, para la educación, la sanidad, la investigación, la dependencia de muchos seres humanos.
No lo deberíamos permitir, no sé cómo...., pero deberíamos, salir a la calle y exigir que esto cambie YA!
Estoy contigo, y tú como tus compañeros,sois los primeros que veis, esas carencias.
Los primeros qué lloráis, lo menos que podéis hacer, es compartir, difundir y pedir ayuda.
Yo, ya soy yaya, pero aquí estoy para lo que haga falta, un abrazo muy fuerte.
I jo de mentres, DESITJANT poder treballar com a professional que sóc d'això i veient com, cada any, neguen la importància grandiosa de l'atenció als alumnes amb NEE. I no només negant a tots ells la seva adaptació i evolució acadèmica, sinó negant a una família sencera que hi ha radere una tranquil·litat. La tranquil·litat de saber que els seu fill/a està amb un professional que adora la seva feina i pensa cada dia com fer més feliç al nen mitjançant una relació fantàstica que evoluciona en millores, sinó també la tranquil·litat de saber que el seu fill/a no està, potser en aquells moments mal atès, no fent tot el possible. Això, això ha de ser horrible. I això, això és el que permeten: la no praxis dels que volem i la no tranquil·litat del nen/família/centre.
ResponEliminaJo també he plorat. quina llastima que aquets nens i tans d'altres no puguin tenir el que necesiten per el seu correcte aprenentatge . Només els que hem estat alguna vegada en contacte amb algún de ells , podem entendre l'important que es aquet recolsament que se lis nega . NO hi ha diners per sobencions a qui ho necesita , pero si que hi ha per els cotxes oficials , dietes etc .. dels politics . QUINA VERGONYA .
ResponElimina