TOT ÉS MENTIDA

«Aquesta és la teua darrera oportunitat. Després, no hi ha tornada enrere. Pren la píndola blava: el conte acaba, despertes al teu llit i creuràs el que vulguis creure. Pren la píndola vermella: romans al país de les meravelles i et mostraré com de profund arriba el forat del conill». (Morpheus).

Vivim a un gran decorat. Sobrevivim a una gran mentida. El decorat és de cartró pedra. La mentida és variable: pot ser conscient o inconscient. Com a Màtrix, cadascú tria. Pastilla vermella o pastilla blava. El patiment i el dolor de la veritat o la magnífica ignorància de la il·lusió.

La nostra societat és meravellosa. És capaç de sortir en massa al carrer per dir no a les prospeccions de les petrolíferes. Conviu pacíficament en espais reduïts, malgrat la sorra, la calor, la música elevada i la remor de les motos aquàtiques i dels motors de llanxes que arrosseguen bananes. Té la paciència de suportar embussos en totes i cadascuna de les rodones que hi ha al territori. Possibilita meravelles com embotellar aigua d'unes propietats tan meravelloses que cada ampolla de 33 cl pot costar 6€. Sense parlar del xampany de 1500€, que segurament amb un glop se't curaran fins i tot les cèl·lules cancerígenes. Organitza desfilades que són una disbauxa de colors, que ens transporten a somnis de diversió sense límits. Modela cossos perfectes, d'una aparença sana i atractiva. Enginya pantalles espectaculars per competir a veure qui la té més grossa. Delecta els sentits amb restaurants que ens transporten a llocs inaudits per només 1700€ el cobert. Inventa dispositius de memòries extraïbles (pen drive) que acumulen infinita informació dins un espai minúscul. Investiga com extraure l'aigua del nostre mar per poder abastir-nos en les nostres necessitats. I ho aconsegueix! Ordena un lloc que tripliqua la seua població durant uns mesos. Meravellós i fantàstic.

Llàstima que tot siga mentida. Llàstima que molts dels que surten a manifestar-se contra l'extracció de petroli, no siguin capaços ni de reciclar una ampolla de vidre. Que molts d'ells no es preocupin perquè en un espai tan reduït com la nostra illa hi hagi un nombre tan elevat de vehicles, principals consumidors del petroli contra el que protesten. Netejam la consciència amb un adhesiu aferrat al cotxe, no siga cosa que ens hi punxi massa fort. Que molts dels que protesten contra les prospeccions, només ho facin per interessos personals, sense fer una vertadera defensa territorial, que no els faci caure en el parany de «pan para hoy, hambre para mañana». I que defensin, tots ells, més carrils bici i un transport públic decent.

Llàstima que la mentida estiga instal·lada a unes platges on no es pot respirar la vertadera autenticitat del lloc que visites. On tot és fals: la música, el soroll, la venda ambulant de productes aliens, la falta d'espai i la privatització de les platges en mans d'Ajuntaments insensibles que les vénen amb percentatges d'ocupació desproporcionadament exagerats. Tot per la pasta.

Llàstima que siga mentida que ens facin falta mes i millors carreteres per evitar els embussos. El que ens fa falta és deixar de créixer. Deixar de suportar un trànsit desbordat per una acumulació de cotxes que percentualment és inassumible. I molts d'ells amb els adhesius de «No a les prospeccions». I visca els cotxes de luxe que arriben en estiu! Els permet arribar a l'embús deu segons abans que la resta dels mortals.

Llàstima que tot siga mentida. Perquè si una ampolleta d'aigua val 6 €, serà perquè hi ha gent que en compra. Perquè si hi ha xampany a preus de vergonya, és per algú ho paga. I després no som capaços de endreçar els pudorosos carrers amb uns bons servei de neteja. O augmentar el personal dels centres de saluts i hospitals. O ajustar la provisió de policies a les necessitats reals de l'illa. On se'n van els guanys? Per què desapareixen? Si el PIB a les Pitiüses ha pujat un 4,2%, on va a parar tot aquest creixement? Hola estat espanyol?

Llàstima que les desfilades no siguin de promoció de la cultura. Llàstima que els nostres fills i filles puguin veure a aquestes rues, mentre sopes a una pizzeria, postures, gestos, vestuari i objectes inapropiats per ells. Llàstima que es perpetuï la imatge de la dona com a mer objecte, com a mera façana. Llàstima que hi hagi més gent que va al gimnàs pagant, que a una biblioteca, que és pública i gratuïta. Llàstima que la perfecció dels cossos vagi lligada a la buidor de les ments.

La mentida de la pantalla més gran del món, mentre les escoles cauen a trossos. Mentre les escoles no tenen electricitat suficient per instal·lar aires condicionats que permetin poder anar a classe amb unes mínimes condicions. Mentre les escoles pidolen un personal sempre insuficient que fa que els nostres infants, els mateixos que veuen desfilades indecents, els mateixos que somien amb cotxes de luxe i conviuen massa prop de drogues i alcohol en desmesura, no se n'adonen que l'educació que els estam proporcionant és del tercer món (que hi hagi un quart no ens ha de servir de consol).

La mentida d'un restaurant que ens hauria de posar vermells quan apareixen les dades de pobresa i de nens que passen gana. La mentida d'un restaurant que «és un espectacle creat per emocionar els cinc sentits», però que et tanca a un espai sense finestres, sense visitar una casa pagesa a degustar un bon arròs de matances o l'Eivissa interior per poder gaudir amb una amanida pagesa. La mentida d'un dj, el segon que més cobra per punxar en aquesta illa tan pobra, que no és capaç ni de fer les mescles en directe, tot duent les sessions desades amb el pen drive. I l'aigua dessalada que destrossa els nostres electrodomèstics i que ens la cobren al mateix preu que cobren les discoteques les botelles de 33 cl. I que els centenars de milers de visitants que tenim generin tan poc per al poble, consumisquen els nostres recursos i serveis, però que el problema siga un impost d'1 € al dia. Meravellós i fantàstic.

I així tot. Podríem continuar durant hores. Vivim a un gran decorat. Sobrevivim a una gran mentida. El decorat és de cartró pedra. La mentida és variable: pot ser conscient o inconscient. Com a Màtrix, cadascú tria. Pastilla vermella o pastilla blava?

MEMÒRIA DE PEIX

Es creu popularment que els peixos tenen una capacitat de memòria de només 30 segons, però científics canadencs han demostrat que això està lluny de la realitat perquè, de fet, poden recordar el context i associacions fins a 12 dies després. (Europa Press). 

El peix va seure al seu pupitre. Malauradament, i malgrat estar a la universitat, encara havia de suportar la incomoditat d’aquesta estructura. Sense entrar a parlar-ne de la distribució en forma de grada de l’aula. Com dèiem, el peix va seure al pupitre. Esperava, amb impaciència, que la professora repartís els exàmens. Sabia que encara tenia temps per recordar tot el que havia estudiat els darrers dies. Sempre li romania, però, la por. La por a l’oblit. La por a la seua pròpia natura. El seu cervell era de curt termini. I al cap d’uns dies, tot allò aprés, s’esvairia de la seua memòria per sempre. Com quan escrius un missatge a la sorra de la platja. Com quan decores un pastís que saps que serà engolit pels teus convidats.

Era el darrer examen. Si el superava, es graduaria. Podria dir que seria el primer peix amb carrera universitària del món. Això l’omplia de satisfacció. Si els seus pares el poguessin recordar, de ben segur que estarien molt orgullosos d’ell. Aquest pensament no el va tenir: ell tampoc recordava que tenia pares. Obviava, aposta, el regust amarg de no poder retenir tot el que havia après aquests darrers quatre anys. Sort que les assignatures tenien un grau d’independència entre elles que feia que els aprenentatges no fossin transferibles. Això hauria suposat un esforç infinit. Estudiar el que ja havia estudiat. Quina pèrdua de temps.

Dies després es feien públiques les notes d’aquella darrera prova. I el peix l’havia superada. En veure-ho al llistat del suro corresponent, el somriure de satisfacció li va omplir la cara. Les escates se li posaren de punta i la respiració branquial se li entretallà.

Imatge WWF

Uns mesos i unes entrevistes després, una altre èxit arribava a la vida del nostre protagonista. Aconseguia una feina. No va ser fàcil. La falta de memòria era un entrebanc poderós. Cada vegada que tenia una entrevista, havia d’estudiar de valent: normes bàsiques d’educació, convencions formals, objectius personals, aportacions a l’empresa, currículum, gustos, horaris, i un llarg etcètera. S’alegrava quan tenia vàries entrevistes en pocs dies. Estalviava molt d'esforç. Quan passaven els dotze dies, però, tot s’esborrava com un camí de formigues davall les pluges torrencials de la tardor. I tornava a començar el cicle: estudi, estudi i estudi.

D’una de les entrevistes va sortir el seu primer contracte. De nou, sensacions abans viscudes encara que oblidades. Alegria. Orgull. Satisfacció. Com quan va acabar primària. O quan va aprovar el selectiu. O la ja descrita de ser el primer peix en acabar la carrera. Poc va durar, això sí, aquesta vegada. El primer dia de feina va ser un autèntic malson. Molt pitjor que aquell dia que es va veure rodejat per taurons que se’l volien cruspir. La seua perícia i la capacitat de camuflatge el van salvar dels selacis. Aquests recursos, però, en poc podrien ajudar-lo al treball. Li començaren a manar tasques que eren del tot inintel·ligibles per ell. Era com si li parlessin en un idioma d’un altre planeta. Les mirades de desesperació del seu encarregat el travessaven, i el que era pitjor, li travessaven la seua autoestima. Al final del dia parlà amb ell. Li demana disculpes. Els nervis. La inexperiència. No tornaria a passar.

S’endugué la feina a casa. I amb les carpetes obertes, començà a analitzar quins coneixements li eren necessaris d'aquells que havia estudiat a la carrera per resoldre les tasques. Obrí l’armari on arxivava tots els apunts i el món li caigué a l’aleta caudal. Era impossible. Mai ho podria fer. On trobaria allò que necessitava per la feina dins els milers i milers de folis escrits durant la carrera? Desesperat, va sortir al carrer. Intentà córrer, però s’adona que no podia. Era un peix.

"...aquest ha de ser l'objectiu primordial: afavorir el coneixement cultural, no esdevenir un catàleg memorístic. [...] Reflexionar i aplicar versus memoritzar crèdulament. Aquesta és la lectura que fa el cervell i que imprimeix caràcter a les persones." 

David Bueno, professor, investigador i divulgador científic. 

AVALUACIÓ CONTÍNUA

“Arrancada de cavall, parada de rossí”. Aquest refrany és l’elegit per avaluar la Conselleria d'Educació en el present curs escolar. Per aclarir termes, s'anomena rossí al cavall que és de segona, és a dir, que no té la qualitat del cavall. És una dita amb diferents formes de manifestar-se segons el territori i si he optat per aquesta és perquè lliga perfectament amb un altra màxima. Com bé expliquen Víctor Pàmies i Jordi Palou, (“Els 100 refranys més populars”. Valls: Cossetània, 2012), el refranyer també diu que “No hi ha cavall que no torni rossí” que significa que el qui és fort perquè és jove, no cal que se’n vanagloriï, perquè vindrà un dia que perdrà el vigor.

I és que, aquesta és la doble sensació que em queda d'aquest curs, la d'uns governants que varen començar molt vigorosos i amb una energia jove, i han acabat l'any escolar frenats i amb velles formes de fer.

L'obertura del Consolat del Mar a tota la comunitat educativa l'estiu de 2015, malgrat que era un acte simbòlic, tenia una força molt significativa. Semblava que per fi, canviaria el modus operandi en educació, un modus operandi que està ben demostrat que no funciona: sense comptar amb la comunitat educativa. L’habitud de començar els edificis del sostre cap als ciments augmenta la dificultat de l'obra i disminueix la probabilitat d'èxit. Les piràmides arriben al vèrtex gràcies a la seua base, no ens enganyem. Això mateix li vaig manifestar al conseller March dies més tard: «Recolza't en la comunitat educativa, perquè els seus encerts, seran els teus, i les seues errades, seran compartides per tothom». No em va fer massa cas.

Sense obviar la gran dificultat inicial que de ben segur suposaria entrar a aquella casa després del tsunami de la passada legislatura, aviat vàrem començar a apreciar que el simbolisme inicial s'aniria desfent de forma contrària a un M&M's: es fonia a la mà executora d'unes negociacions buides de continguts, mentre en boca dels governant semblava tot de color de rosa. Ens referim, clar està, a les negociacions per desconvocar la vaga indefinida. Mentre l'Assemblea de Docents aportava propostes significatives per millorar el nostre sistema educatiu, Govern i els dos sindicats que fet i fet acabarien firmant l'Acord Marc deambulaven per Alfons el Magnànim pensant que se signaria una mena de xec en blanc, ja que aquests “són dels nostres”. Res més lluny de la realitat. El temps està demostrant com de mullat era el paper que rubricaven els tres tenors.

La comunitat educativa al Consolat del Mar (foto Ara Balears)

Mesos després, la totalitat de la comunitat educativa s'assabentava mitjançant la premsa de l'anomenat Decret de Llengües. Independentment del contingut (que va ser contestat en forma d'esmenes per diferents entitats i que fins i tot el Consultiu ha posat en dubte), es desprenia una forma de fer que, com dèiem a l'inici i repetirem al llarg de l’article, envellia la vigor del cavall en vellesa de rossí: de dalt per avall i sense consultar a ningú.

En març, el simbolisme tornava en forma de signatura de l’assumpció del document d'Illes per un Pacte per part del Govern. Un acte protocol·lari on Presidenta i Vicepresident pixaren fora de test en els seus discursos, sense arribar a comprendre que aquell era un acte d'unió, de suma, i no de continuar en retrets que ben poc ens permeten avançar. Encara bo que els membres d'Illes projectaren la seua mirada vint anys endavant i plasmaren amb encert quin és el camí a recórrer. (cliqueu per llegir els discursos).

Mentre, el Consell Escolar de les Illes Balears (CEIB) semblava un elefant amb sobrepès, movent-se lentament i sense eficàcia. En un curs just s'ha constituït i ha retornat a la seua composició inicial (una mesura necessària). Poc de bagatge per la quantitat de mancances que hi tenim.

Com a contrapartida, es presentava el Pla Quadriennal de Formació Permanent del Professorat. Un pla ambiciós i que se centra en tots aquells aspectes claus per millorar la qualitat dels docents. Endevineu com es va realitzar? De baix per a dalt. Amb mestres i professorat compartint inquietuds, necessitats i preocupacions amb els responsables del Servei de Formació del Professorat. Tot un encert. Que prenguin nota.

També, i tal vegada per esmenar l'absurd del Decret de Llengües, es va constituir una comissió d'experts per debatre i dur a terme un estudi sobre el model lingüístic escolar a les Balears. De nou, nul·la presència de base en aquesta comissió, amb l’afegit que tampoc hi ha cap membre d'Illes per un Pacte (curiós que s’assumeixi un document i no es vulgui saber de primera mà que diu aquest document) ni cap menorquí/na, eivissenc/a o formenterenc/a entre els i les elegides.

Ja cap a final de curs ens arribava el hat-trick que acabava per convertir definitivament en rossí a aquells que començaren com a autèntics pura sangs: quotes de docents, procés d'escolarització i IBISEC.

Les quotes de professorat de suport pels centres reflectien que la paraula inclusió és, a hores d'ara, una mena de comodí que s'empra sempre en la teoria, però gairebé mai a la pràctica. L'absurd d'establir el nombre de docents de suport a cada centre segons les adaptacions curriculars que es fan (encara no he trobat cap especialista que ho entengui o m'ho pugui explicar) només fa que allunyar-nos d'aquesta suposada inclusió efectiva. Cada infant té unes necessitats específiques que es plasmen en hores de suport i aquest criteri triat des del Servei d'Atenció a la Diversitat, una vegada més sense comptar ni amb el professorat ni amb les direccions ni amb els EOEPs, corrobora velles maneres de fer: repetesc, des de dalt per avall i sense comptar amb els que estan a peu d'aula. (cliqueu per llegir l’article “Números sense rostre” sobre aquesta qüestió).

Les promeses de reducció de ràtios per les noves escolaritzacions de 3 anys, s'han quedat en una bona declaració d'intencions sense dos aspectes bàsics per dur-les a terme: planificació prèvia i pressupost. Així, aquesta mesura ha creat desconcert entre centres i famílies. Havien promès 20 alumnes per aula a 3 anys, però les ràtios han quedat a 22 infants a l'illa d'Eivissa i encara pitjor, resten com sempre a Palma i Sta. Eulària des Riu (25 alumnes per classe). A la resta d’aules, estrany és el centre que complesqui amb els números que la Conselleria va prometre (veieu el mapa de l’AdD).

Mapa ràtios de l'Assemblea de Docents

De l'IBISEC (Institut Balear d'Infraestructures i Serveis Educatius) només farem una referència, perquè, per desgràcia, mereix un article sencer. Realment existeix aquest ens? Com a un triangle de les Bermudes balear, a ell arriben tot tipus de propostes, informes, demandes i reivindicacions, que misteriosament desapareixen engolits per un magnetisme que deixa de nou les bases (direccions, centres, AMIPES -llegiu l'opinió de FAPA Mallorca-) i fins i tot, les seues pròpies delegacions, orfes de tan necessària planificació d'obres i reparacions.

Fins aquí arriba aquesta avaluació. Habitualment es realitza sobre els alumnes. Cada vegada més sobre el professorat i sobre els centres. L'hem volguda fer extensible a l'administració. S'ha realitzat de forma descriptiva i vosaltres, com a lectors/es, la podeu fer quantitativa tot posant-li una nota. El que més ens ha d'interessar, però, és que en ser contínua, pugui millorar el curs vinent i que el cavall que ha esdevingut rossí, torni amb un vigor menys simbòlic i més efectiu, més de comptar amb tothom, que ens permeti fer-li una millor valoració i no haver de començar a redactar-li la corresponent Adaptació Curricular Significativa.