deixeu-me començar amb un parell de disculpes. La primera, a Santa Klaus, ja que no li estic escrivint a ell sinò a vostès. És per una qüestió de simple sentimalisme: a la meua infància, a casa meua, érem de reis i no de sants. La segona, als destinataris de la carta, pel simple fet que feia 28 anys que no us escrivia. I encara que estareu avesats a què això succeeixi, ha estat una greu errada.
L'escusa de l'edat no és suficient per justificar el meu comportament. Ni el meu ni el de milers d'adults que han deixat de ser infants. I això ja és suficient pecat. Però més ho és encara que un dia d'un Nadal d'un any llunyà us vàrem deixar d'escriure.
Abandonar la infància no ha d'implicar oblidar allò que a la humanitat li és tan necessari. Els adults necessitem de molts aspectes que els hi són propis als nens. L'espontaneïtat, l'alegria, la força, l'entusiasme, l'energia i la innocència. I sobretot, la il·lusió. Nosaltres que sempre volem donar lliçons als petits, n'hauríem d'aprendre una i molt valuosa d'ells.
Abandonar l'escriptura de la vostra carta, Majestats, sembla ser natural en descobrir el secret. Aquest abandonament, però, ha implicat perdre una oportunitat de seure amb mi mateix, de reflexionar, de pensar, al menys una vegada a l'any, en com ha anat la vida en el període de temps en què donem una volta al sol. Un fet tan senzill permetria endinsar-me en el meu interior i fer un bon examen de consciència amb l'únic objectiu de intentar ser millor en la següent volta a la nostra estrella diurna (no a la que seguiren les seues alteses una nit de l'any 0). Una autoconfessió amb una penitència diafana pels pecats comesos: marcar uns nous i renovats objectius.
Així, pel mateix preu, faig autocrítica i puc escriure-vos, estimats Monarques, per demanar tan esperats regals: uns presents els quals, a diferència del que fem a la nostra infantesa, no en seré beneficiari, almenys, directament. Aquest fet és el que pretenc amb la reincorporació a tal nadalenc propòsit. Vull escriure de nou, demanant-vos presents pel millor funcionament de l'univers: a nivell personal, familiar, professional o humà. O la barreja de tots ells, que serà el que segurament passarà.
Ara pensareu que aquesta carta és molt naïf. Que el món no funciona així. O que és massa pretenciosa. "Demanar per la millora de l'univers, aquest que s'ha pensat?". Tant em dóna. Des del més absolut dels convenciments, crec que com deia Gandhi, "Si vols canviar el món, comença per canviar tu mateix". Tenc a moltes companyes de docència que són excepcionals, tant humanament com professional. I han caigut en la desesperança. En la desil·lusió. Volien canviar el món. Després volien canviar el sistema. Com és normal, no ho aconseguiren. Ara diuen que res paga la pena. I jo els i dic, aquí i ara, que sí. Que elles són necessàries, imprescindibles pel canvi. Que qualsevol petit esforç, per imperceptible que sigui, és imprescindible. Perquè tot hi suma, estimats Reis. I no només ho dic per aquestes companyes que han deixat de creure. Ho dic per tothom que estigui en el mateix cas.
Per tant, vull demanar que la nit del 5 de gener deixeu a sota del meu arbre un desig: que aquestes persones no vulguin canviar el món (és impossible i no està al nostre abast). Vull que canviin petites circumstàncies que les envolten, que consumin petites accions que estiguin al seu abast. I així ens aplegarem en un infinit formiguer que no podrà aturar ni el tanc més poderós dels més robust dels exèrcits.
També vull requerir, sense abusar de la vostra noblesa, que dins d'aquesta voluntat de sumar diminutes accions la generositat serà fonamental. El planeta s'ofega en els excrements que la humanitat fabrica (amb la vostra saviesa sabreu interpretar aquesta frase en la doble vessant, literal i metafòrica) pel simple fet de voler més. L'avarícia duta fins les seues darreres conseqüències: destruir allò que et dóna vida, alimentar allò que acabarà menjant-te.
Per últim, m'agradaria pregar per tots aquells que pateixen per qualsevol motiu en qualsevol lloc del món. Tenir un pensament d'estima cap a aquestes persones. Potser, Majestats, no entendreu aquesta demanda. Potser. Concediu-me, però, aquest moment de reflexió, perquè estic ben segur que em seguirà donant la força necessària per seguir aportant el meu arbret dins del magnífic i necessari bosc de l'educació, que com va dir Mandela, "és l'arma més poderosa per canviar el món".