RETORN AL PASSAT

No puc imaginar el patiment de tenir un fill escolaritzat lluny dels pares. Ho intent, però l’angoixa m’acorrala i no puc suportar ni tan sols apropar-me a tan dur sentiment. Per això, l’enhorabona a les deu famílies que tenen fills a centres d’educació especial a Mallorca i que han vist complit un somni: un centre específic a Eivissa per poder tenir els seus fills a prop. Aquesta dura experiència evidencia l’autèntic fracàs polític, social, educatiu i sanitari que acaben pagant famílies indefenses. Ara que el curs vinent ja tindran els seus fills al lloc d’on mai haurien hagut de marxar, els vull convidar a què ens ajudin. Que ens ajudin per reivindicar la desaparició d’aquest nou centre, que sense nàixer, ja és anacrònic. Contradictori? Veiem-ho.

Imatge de la pel·lícula "Back to the future"

Eivissa ha perdut una oportunitat històrica per implementar pràctiques d’èxit en escola inclusiva. Teníem un territori verge de centres específics i amb l’anunci d’avui de la Conselleria d’Educació i l’Ajuntament de Sant Josep de la creació d’aquest centre, això ha passat a millor vida. Igual que moltes promeses electorals.

Començarem pel principi. Molta gent s’omple la boca en parlar d’escola inclusiva. Molt pocs saben realment el que és. Per això especificarem que, segons va dir la professora de la Universitat d’Iowa experta en el tema, Susan Bray Stainback, “L’educació inclusiva és el procés pel qual s’ofereix a tots els infants, sense distinció de la discapacitat, la raça o qualsevol altra diferència, l’oportunitat per continuar essent membre de la classe ordinària i per aprendre dels companys/es, i juntament amb ells, dins de l’aula”.

Aquesta definició l’haurien d’haver llegit al PSIB i a MÉS a l’hora de redactar el seu programa electoral. Ara, com a partits que han designat respectivament al Conseller d’Educació i al Director General d’Innovació i Comunitat Educativa, i com a responsables d’aquesta decisió, difícilment podran explicar el que duien per demanar els vots a nosaltres, els ciutadans.

La promesa número 3 dels socialistes deia que “s’adoptaran polítiques consensuades que desincentivin la segregació escolar, en el marc d’una escola inclusiva…”. I creen un centre d’educació especial.

La promesa número 11 afirmava que  “L’escola inclusiva serà la clau per a la integració social de les persones amb discapacitat”. I creen un centre d’educació especial.

La promesa número 21 insistia en què “l’escola inclusiva és una prioritat per alumnes amb discapacitat”. I creen un centre d’educació especial.

Per la seua banda, MÉS prometia a la mesura número 10 que “Facilitarem la posada en pràctica de l’escola inclusiva...amb el desplegament normatiu i financer que possibiliti la seua praxi”. Però creen un centre d’educació especial.

Afegirem que en cap lloc s’específica la creació d’aquest tipus de centre a Eivissa. I no deixarem de dir que aquest nou centre serà concertat. Visca l’escola pública! Tot això per obra i gràcia d’un govern...progressista?

Si després de les promeses, recorrem el camí de la investigació educativa i de la pedagogia comparada, trobem que amb aquesta mesura, a Balears tornem als anys 80. Mentre Canadà aposta clarament per l’eliminació de centres específics (a la província de News Bruswick no hi ha cap des de fa anys) o Catalunya prepara una nova llei que convertirà aquests centres en espais de recursos, aquí viatjam al passat, en un absurda despesa que perfectament podria invertir-se en escola inclusiva a centres ordinaris.

L’excusa perfecta serà que aquest centre només serà pels infants més afectats. Gordon Porter, pedagog canadenc i director d’Inclusive Education Canada té la rèplica que desmunta aquest argument:  “El mateix sistema li està dient al professor que si li arriba un nen que és diferent comptem amb un sistema especial i el nostre deure és enviar-lo allà. I això és el que fa, partint del convenciment que el nen diferent no és cosa seva, sinó de l’expert” I aquí ve el gran drama. Segregació a tort i a dret. A la península ja arriben a centres específics els casos més insospitats...perquè molesten als centres ordinaris.

Un altre factor és el perpetu xantatge de l’administració a les famílies. La mateixa escena es ve repetint a molts llocs durant massa temps, amb frases com “estarà millor atès”, “tenim més recursos per ell” o “els especialistes el poden atendre millor”. L’elecció deixa de ser tal després d’escoltar tan amables paraules.

Com fer per què una escola sigui inclusiva? Les respostes ens arriben de molts llocs. Com diu el catedràtic de la UIB Joan Jordi Muntaner, “no s’han de crear escoles diferents, s’han de millorar les que ja tenim. Per això, la primera variable és l’actitud de docents, famílies i professionals cap al coneixement i la recerca d’alternatives. La segona, fer canvis didàctics i organitzatius als centres”. I això que diu ell ho recolza la UNESCO, els principals experts i les diferents lleis estatals i autonòmiques en diferents normatives ben meridianes que l’administració se salta sistemàticament.  

Un milió de preguntes broten d’aquesta decepcionant decisió. Qui serà qui delimiti els que han d’entrar al centre i els qui no? Què passarà quan a un centre no coneguin mètodes per tractar a algun infant i el vulguin enviar al centre específic? Que ocurrirà quan els centres demanin recursos per treballar inclusivament i l’administració els negui amb l’argument que hi ha un centre d’educació especial? Què succeirà si un infant té dictamen d’escolarització en el centre d’educació especial i els pares es neguin a dur-lo? Com educarem el nostres infants parlant-los d’igualtat, solidaritat, respecte i mil valors més, si ells veuen que estan a una societat que aparta, arracona i fins i tot oculta als que són “diferents”?

S’ha obert una porta molt perillosa. Una porta que obri el camí a la segregació. Una porta difícil de tancar. Una porta que barra el pas cap a una societat més rica i diversa. Per això, demanem l’ajuda d’aquestes famílies. Ara que teniu els vostres fills aquí, lluiteu per la desaparició d’aquest centre. Lluiteu per la seua inclusió educativa i social. No podem permetre que el final del vostre malson hagi de ser el principi del malson de moltes altres famílies.

A FER ELS DEURES!

Quan arriba la temporada d´estiu i Eivissa posa la sisena velocitat, un nombrós grup de gent veu reduït el seu temps de dedicació a tasques familiars, bé per l´augment d´hores de treball o bé perquè inicien el seu contracte temporal. Molta mà d´obra és necessària per rebre i acomodar a la cada vegada més elevada (i preocupant) quantitat de turistes que vénen a les nostres terres. Això treu a debat una qüestió que cada cert temps es motiu de discussió i sobre la que ben sovint opinam en contextos informals: els deures escolars.

La reducció d´hores per prestar l´atenció necessària a les nostres filles i fills dificulta el seguiment de les tasques a realitzar o, fins i tot, la determinada ajuda que aquests poden demanar per acabar les feines encomanades pels docents. En aquest debat reiterat freqüentment, hi trobam sòlids defensors i ferms detractors. Fins i tot dins les escoles la disparitat de criteris és la tònica habitual. Molta literatura hi ha al respecte. Malgrat això, no ens resignam a aportar el nostre gra de sorra a tan delicada qüestió.

Entre el arguments dels defensors, ja siguin experts, docents o famílies, està la necessitat de reforçar l´aprenentatge de l´aula. Pel que fa a l´argumentació dels contraris, el principal és que els deures a casa augmenten les diferències socials, ja que hi ha famílies que poden ajudar directament o indirecta als seus infants, mentre que d´altres no tenen aquesta possibilitat per motius socioeconòmics. Després dels raonaments, estan els retrets. Quan un pare o mare es troba un docent que no té per costum manar deures, la crítica és que no estaran preparats pel següent curs, per l´institut o per la universitat. En el cas contrari, quan els deures són excessius, la inquietud és la falta de temps o els conflictes que sorgeixen en la realització de la tasca entre fills i progenitors. Qui no ha viscut, dins d´un rol o d´un altre, un diumenge a darrera hora, amb preses i correres per acabar els deures, amb els nervis i el cansament de tots els implicats?

Sense voler entrar més a fons en la gairebé innombrable quantitat d´arguments a favor d´una opinió o de l´altra, pensam fermament que la solució està en heterogeneïtzar aquesta situació. Si hi ha diferències entre centres, entre aules i, finalment, entre alumnes, per què no ha d´haver-hi dissimilituds entre els deures escolars a realitzar?

Per exemple, la clau per resoldre la diferència entre els contexts de diferents centres està en dotar-los de suficient autonomia per propiciar un ensenyament ajustat i el més aprofitable possible. La clau per resoldre la diferència entre l´alumnat dins d´una aula és dotar el procés d´ensenyament–aprenentatge d´una individualització que permeti que cadascú dels nostres infants tingui un desenvolupament ajustat a les seues possibilitats, tot tenint en compte les característiques pròpies.Anàlogament, el mateix podem dir dels deures.

Això és, conèixer perfectament el nostre alumnat per poder saber si necessiten reforçar algun element a casa, que per diferents motius no han pogut assolir a classe. Saber si aquest alumne tindrà ajuda de la família per adaptar els deures a realitzar. Entendre el seu grau d´autonomia per ajustar la dificultat de les activitats. Tenir en compte la quantitat d´hores d´activitats extraescolars que té el nostre discent. Donar l´oportunitat a l´alumnat d´aprenentatge ràpid per poder ampliar els seus coneixements. Adaptar les activitats a les diverses capacitats de l´alumnat. Esbrinar quan de temps estarà l´infant a casa per poder fer la feina amb calma i sense nervis. I possibilitar la realització d´activitats significatives i lúdiques. Tot això, és clar, cercant uns criteris claus i bàsics que han d´impregnar la totalitat de tasques: no ocupar un excessiu temps del seu temps lliure, que no continguin abusives repeticions, que hi hagi un treball previ a l´aula i que els hi servesquin per obtenir un feedback el més efectiu possible. I per sobre de tot, que els nostres petits no avorresquin allò que fan.

Ja hem dit la nostra. Els deures no poden seguir sent motius de discrepàncies triangulars entre l´escola, la família i l´alumnat. Per aquesta raó hem de buscar solucions pedagògiques i socials per tenir uns criteris comuns aplicables a tot el territori. Seria una primera passa.

Després encara ens quedarà l´adultització dels infants: omplim d´activitats el seu temps de lleure en vegada de proporcionar-los un desenvolupament adequat gràcies a la concessió de llibertat per jugar, imaginar, investigar i fins i tot, passar temps sense saber que fer. De ben segur que hi trobaran solucions. Aquest, però, és un altre tema.

(Diario de Ibiza, 15 de juny de 2015)