dimecres, 3 de gener del 2018

DISTOPIA D'ANY NOU

"He salido a la calle, abrazado a la tristeza
vi lo que no mira nadie y me dio vergüenza y pena"
Manolo Chinato

Capi passeja pel centre de la ciutat. No té pressa. Això li permet observar el que li envolta. Li encisen els llums i els adornaments nadalencs. Els aparadors de les botigues estan preciosos, la gent sembla més alegre i la música sona a cada cantó. És un infant feliç.

En mig de tant de colorit i de llum, creu endevinar una ombra que li ha encés una alarma al cervell. Com pot haver-hi un racó fosc en aquestes dates? S'apropa i intenta enfocar la mirada sobre aquella obscura tenebra que s'apareix a l'entrada d'un edifici. A pocs metres, creu guaitar una vella manta, uns cartrons i alguna cosa semblant a un brick de vi. S'aproxima més. No té clar què és aquella massa sense forma a l'enterra d'aquella porta. Quan ja està a tocar d'aquell bolic, se li dibuixa una barba bruta, uns ulls tancats, uns llavis ressecs. Se'n du un bon ensurt. Quan aconsegueix recuperar la respiració habitual, no pot entendre el que ha vist. No encaixa amb el seu trencaclosques mental. No ha llegit ni li han contat “La petita venedora de llumins” de H. Christian Andersen. Tal vegada així entendria que la màgia en la que somies, potser no va més enllà d'un simple misto.

Extreta de monyi.net
Al mateix temps que intenta dotar d'una explicació lògica i no dolorosa al fet que acaba de viure, continua el seu lent caminar. Tot és igual que fa uns moments, i tot ha canviat. Ha envellit. Ha passat pel sedàs d'un home embolcallat a una manta, dormint sobre un cartró. Absent per aquests pensaments, entropessa amb dues persones que corren. Gairebé el fan caure. Es gira, una mica empipat i veu a dos persones negres corrent amb dos sacs a l'esquena. Tot seguit, dos policies segueixen les seues passes fent un eslàlom entre la gran quantitat de gent. Les persones resten mirant durant un segon l'escena, però com si una misteriosa amnèsia s'apoderés d'ells, immediatament continuen amb el seu transcórrer, amb les seues converses, amb la mirada adreçada a les escaparates, amb els dits compulsivament sobre els seus telèfons mòbils. Com és massa petit per haver llegit “Un món feliç” de Huxley, no intueix que el peligro más grande no vendría por el lado de las dictaduras totales sino de la explotación del apetito casi infinito que el hombre siente por las distracciones”.

Alguns de la seua classe ja en tenen, de mòbil. Els seus pares encara no li permeten tenir-ne, però de ben segur que els reis mags li duran, ja que l'ha demanat a la carta i enguany s'ha porta molt bé. Com no té edat per haver gaudit de la lectura de “1984” d'Orwell, no sap que el Gran Germà està més present que mai en aquests aparells, i com de controlats ens tenen a partir de les nostres recerques, de les nostres compres, fins i tot del que parlem a les nostres converses habituals. Això només és el començament. I tot, sense entrar a parlar-ne dels esmentats minerals de sang que contenen els mòbils. Tal vegada, d'aquelles guerres fugen aquestes dues persones que arriben al nostre país per seguir fugint, aquesta vegada de la policia que no els deixa guanyar-se la vida amb la venda ambulant.

Mentre la il·lusió del mòbil rondava el seu magí i una lleugera desil·lusió es formava al seu innocent cor, inconscientment, es va aturar davant un aparador d'una botiga d'electrodomèstics, on vuit televisions, d'alta definició, planes, corbades, 3D i d'alta gamma, reproduïen la imatge d'uns joves amb una estranya paraula que mai havia llegit, impressionada al titular que sortia a sota de la imatge: Altsasu. No podia escoltar el que deia la presentadora del programa, per això va seguir el seu passeig deixant endarrere les pantalles i aquells joves, sense saber perquè sortien a la tele. Tampoc ha llegit “El procés” de Kafka i desconeix fins a quin punt pot arribar a ser injusta la justícia. I sobretot, política, que és el pitjor que li pot passar a un sistema judicial.

El seu passeig l'ha dut fins la plaça on està l'Ajuntament de la ciutat. La música sembla anar més lenta que quan ha començat a deambular per la zona. O més afligida. Al balcó d'aquest, penja una pancarta gegant amb la llegenda “Refugees welcome”. No entén qui són aquells refugiats que són benvinguts. No té edat per haver llegit “The Shape of Things to Come” de H. G. Wells, on poblacions indefenses són bombardejades per avions sense escrúpols. Tal vegada, els venedors ambulants han arribat aquí escapant de bombardejos similars. Per davant de la seua mirada que encara contemplava la pancarta, es creuen dues dones d'aspecte cansat, amb uniforme i que entraven a una franquícia de menjar presidida per un rètol igual al que aquella parella duia a l'uniforme. El seu semblar seriós i gairebé trist va sorprendre Capi. Davant la situació, va entrar a l'establiment per intentar esbrinar quin era l'origen de la seriositat de les dones. Les va veure sortint d'una porta arrossegant un carretó ple de productes de neteja. Tot seguit, començaven a traginar eines sense esmà per escombrar el sòl i fregar les taules. Amb més anys, el nostre nen podrà veure “Metropòlis” de Fritz Lang i entendre que hi ha una casta treballadora amb poc drets i moltes limitacions.

Extreta de distopia00.wordpress.com


Va sortir del local i en tornar a apreciar l'espai que l'havia rodejat durant els darrers minuts, el color seguia transformant-se en blanc i negre, la il·lusió minvava cap a la decepció i la música mudava les seues notes en lentes i descompassades. Es va atracar a un local, tal vegada l'únic que romania tancat en aquell dia on el carrer era un continuat traginar de persones que com formigues anaven i tornaven carregades de paquets cap a un formiguer que no contenia reserves d'aliments, sinó objectes que pel seu escàs ús qualsevol diria que no servien de res. Sota el cartell de “Llibreria” hi ha havia un altre on s'anunciava la propera obertura d'un establiment d'una coneguda franquícia de roba. Entre les reixes de l'antiga llibreria encara va veure alguns vells llibres a l'aparador, plens de pols de les obres que s'efectuaven al seu interior. Li va cridar l'atenció el títol d'un d'ells, ja que era estrany per ell: Farenheit 451, de Ray Bradbury. Evidentment no l'ha llegit i no sabia el que significava. No coneix, com és normal, que és la temperatura a la que crema el paper, com explica el llibre en qüestió, on en un futur el bombers s'encarreguen de cremar tots els llibres que troben ja que estimulen el pensament lliure i independent. No té present que alguns volen fer el mateix tot acusant l'escola d'adoctrinar pel simple fet d'educar en el sentit crític als nens. Són els mateixos que han restat pes dins del currículum a la filosofia. Intenten fer un present que cada vegada més s'assembla al futur distòpic de Bradbury. Més encara si observem tots aquells joves que caminen entre el nostre Capi, alienats del món amb els seus auriculars al més pur estir dels ciutadans de Farenheit 451.

Aquelles llums que en començar el seu agradable passeig no només il·luminaven els carrers, sinó el seu interior, ara semblaven fosques i pobres. Va començar, no sap perquè, a pensar en la despesa energètica que suposaven. Tal vegada havia escoltat a les notícies que son pare mira a migdia que el preu de la llum havia tornat a pujar. Algun dia podrà veure "Madmax", de George Miller i podrà entendre la importància de l'energia pels humans i com d'un aspecte bàsic alguns fan negoci i màfia.

Capi, no sap per quina raó, està desanimat. Com pot un estat d'ànim canviar en tan poc de temps? Ell no entén que el futur distòpic sobre el que molts han escrit i realitzat films ja està aquí. I està de la forma que alguns temien: la que no destaca, la que només s'intueix. A la millor algú encara creu, a la manera del “Càndid” de Voltaire, en una societat mítica i bona. Altres creuen que aquesta societat és un "Matrix", dels germans Wachowsky, on vivim dins d'una il·lusió col·lectiva que no ens fa veure la realitat en la que existim. Alguns han pres la pastilla vermella i veuen i viuen la dolorosa realitat. D'altres han triat la blava, perquè volen continuar en la preciosa ignorància de la il·lusió.

Capi aviat haurà de prendre una decisió. Els anys passen ràpid. No sabem si ell serà com el misteriós revolucionari “V”, protagonista del còmic “V de Vendetta” de A. Moore i D. Lloyd i ens ajudarà a despertar del nostre present alienant i a construir un present amb un model polític i social diferent a l'actual.


Inspirat en l'article "Lo peor está por venir" de Marcelo Figueras

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada